AI discurs que Pere Coromines i Muntanya havia de llegir en l'acte d'inauguració del

Museu d'Art de Catalunya el 7 d'octubre de 1934, el Museu era presentat com un dels instruments per a avançar en la realització del nou ideal català. Segons el qui va ésser president efectiu de la Junta de Museus de Barcelona «dos criteris es disputaren l'orientació del Museu: el d'aquells que només pensaven a aplegar-hi allò que es pogués de les escoles que fan la riquesa del Prado, el Louvre i els Oficis i el d'aquells altres que adquirien antipendis, creus i retaules medievals. Els primers no s'havien pogut desprendre de la pellofa provincial; els segons, encongits per la denominació artístico-arqueològica, no sortien de l'Edat Mitjana, amb la diferència a favor dels últims que almenys ells volien fer del Museu l'arxiu del període nacional i no la paròdia migrada de les grans col.leccions renaixentistes.» […]

Pere Coromines va ficar el dit a la llaga en expressar aquests dos conceptes que en

l'any 1934 bategaven al si del Museu d'Art de Catalunya. Fer un museu d'art a imitació dels grans museus esmentats, que per la història de Catalunya i per la de Barcelona mai arribariaa ésser ni lluny el Prado o els Uffizi, o convertir el Museu d'Art de Catalunya en un museu d'art català, en un arxiu artístic de la memòria nacionalista d'un poble. Potser en l'any 19341a solució del dilema es veia més, indubtablement, a la segona de les propostes, i més quant feia no massa s'havia descobert i valorat la riquesa romànica de Catalunya, art que com bé fa notar Grabar a cap lloc ha despertat tan entusiasme i una intensitat d'estudis com a casa nostra […]-Davant el que es pensava erm panorama de l'art . renaixentista i del Barroc catalans, el Museu d'Art de Catalunya es va anar convertint de mica en mica i molt justificadament en el museu romànic per excel.lència.

Aquesta concepció nacionalista de museu com a memòria d'un poble, encara que no

de manera explícita degut als temps que corrien, va fer fortuna en la direcció que va

emprendre el Museu a partir dels anys 40 i àdhuc va inspirar les primeres propostes

democràtiques expressades en el Llibre Blanc dels Museus de Barcelona. En aquest

informe, en el qual es buscaven sortides a la crisi de les institucions museístiques de Barcelona es plantejava la necessitat de crear un Museu Nacional Català, l'embrió del qual seria el Museu d'Art de Catalunya. Entre les funcions d'aquest nou museu la més principal seria la de «retornar al poble català el seu dret a la memòria cultural, per la qual cosa no seria solament un museu d'història o un museu d'art, sinó una institució que representés la realitat catalana en termes que podriem qualificar d'ecològica». […]. Aquesta proposta culminava doncs una de les concepcions del Museu d'Art de Catalunya, enunciades per Pere Coromines l'any 1934 i deixava a part la que pretenia per a Catalunya un veritable museu d'art en tant que l'art, el català i el d'altres

indrets, fos a la vegada fi i medi, objecte i subjecte d'un procés de coneixement i també de gaudiment artístics. Salvaguardat i preservat de la millor manera possible l'art català medieval, encara que mai seran prous els esforços que es facin en aquest sentit, creiem que és precís que es prengui consciència de que el Museu d'Art de Catalunya és quelcom més que el Museu Romànic a part, la indiscutible rel.levàncía mundial de la secció romànica i inclús quelcom més que el Museu de la Catalunya medieval tot i tenint en compte que per la seva propera història i per la de Catalunya mai al parlar del Museu d'Art de Catalunya s'ha de pensar en el Prado, els Uffizi o en el Museu del Louvre. Reconeixent doncs les vertaderes possibilitats i l'allunyar-se, al mateix temps, de mirades casolanes serà com el Museu d'Art de Catalunya arribi a complir el que la nostra societat i el nostre temps li exigeixen. […].( Joan Sureda, de El fons del Renaixement i del Barroc al Museu d’ Art de Catalunya. Notes per a una història ).