Miscel·lània en honor a Joan Ainaud de Lasarte, I. Barcelona: Museu Nacional d’Art de Catalunya-Institut d’Estudis Catalans-Publicacions de l’Abadia de Montserrat, 1998, págs. 41-42.
En el decurs de la meva carrera professional per tres cops l'atzar-mai l'atzar en realitat és totalment atzarós- he hagut d'ocupar llocs que van haver de deixar per jubilació il·lustres mestres. A la Universitat de Sevilla, la càtedra del professor Hernández Díaz, a la Universitat Complutense de Madrid la càtedra del professor Lafuente Ferrari, al Museu D'art de Catalunya-quan encara en el seu nom no portava la N de Nacional- la direcció de Joan Ainaud de Lasarte. Les circumstàncies van fer que dels tres meus il·lustres predecessors, potser amb el que vaig tenir un més estret contacte, que no vol dir llarg en el temps però si intens, va ser amb Enrique Lafuente Ferrari. Creia aleshores i crec encara ara, que Lafuente Ferrari ha estat un dels grans historiadors d'art espanyols del segle XX; l'únic que si li pot retreure però no pas a ell sinó a un munt de circumstàncies que van jugar a la seva contra es que no hagués deixat escola. o almenys indiscutibles deixebles. Val a dir que quan vaig arribar a Barcelona per a dirigir al Museu d' Art de Catalunya no havia tingut massa contactes amb el Joan Ainaud, ni tan sols el dia que vaig prendre possessió del meu càrrec Potser per aquesta raó i per al moment polític i cultural que travessava la Barcelona del moment, les possibilitats d'organitzar qualsevol cosa plegats va resultar difícil. Malgrat això sempre l'havia admirat com a historiador, com a medievalista i com a museògraf, encara que segurament aquest mot no sigui el més adient per a qualificar a un home de museu. L'admirava , l'admiro encara evidentment, i li agraïa-li agraeixo- al seu respecte científic vers els meus estudis de pintura medieval, respecte, que no vol dir acord i que no sempre es moneda habitual a casa nostra [...] no havia tingut massa contactes, però el primer el tinc encara gravat al cap. Jo tenia catorze anys, era l'any 1963, és a dir, poc després que es celebrés la magna exposició d'Art Romànic auspiciada pel Consell d'Europa. Potser el record que m'havia deixat en va fer escriure al "director del Museu d'Art Romànic" per tal de demanar-li permís per a fotografiar "totes" les peces del Museu i també les del Museu Marés. Era sens dubte una petició boxa, un pecat de joventut- com diria pocs anys després Josep Gudiol referint-se a un tema similar-, un pecat d'una joventut embogida pel nostre art. La petició sens dubte va sorprendre el Sr. Ainaud-permeteu aquesta expressió tan volguda al museu- de tal manera que em va citar a una entrevista al Parc de la Ciutadella a on ell aleshores tenia despatx. Un cop allà el bidell en va fer esperar una estona. El poc temps apareix en el banc en què esperava la figura solemne del Sr. Ainaud. -Assegui's, Assegui's em va dir. I, efectivament ens vam asseure en el banc del vestíbul del museu del Parc -Perquè vol fotografiar les peces del museu? Què està estudiant? Ja sap que les tenim totes fotografiades i pot demanar copies? Ja sap el que és l'Institut Amatller? Ja sap el que és l'Arxiu Mas? En aquells moments jo no sabia massa res de res , ni el que era l'arxiu Mas, ni l'Institut Amatller, ni tan sols el que dir. Però li vaig insistir que em deixis anar a fotografiar al Museu Romànic sobretot i encara més que el Museu Mares. Que ho havia de fer per a estudiar el romànic, que volia emprendre un recorregut per a Catalunya, per les esglésies d'on venien els murals, les talles, els frontals i que abans volia tenir totes les fotos d'aquets i també les d'altres peces com les del Marés. -Ja sap que no es pot utilitzar flaix?-insistí. Amb quina màquina ho farà?. Segurament no li sortirà res i perdrà el temps. El Sr. Ainaud sabia que perdria el temps, però segurament el perdria més ell aquell matí parlant en un nen de 14 anys que no sabia contestar clarament el que li preguntaven. -Bé, m'ho pensaré. El cap d'uns dies vaig rebre a casa una carta amb l'autoritazació de poder fotografiar en el Museu Romànic i el Museu Marés signada per Joan Ainaud de Lasarte. No ho sé, però penso que pocs directors de museu haguessin donat aquesta autorització per fer fotos, desig que podia semblar fruit d'un caprici juvenil, però en el que potser va veure la voluntat d'aquell nen d'anar més enllà de recórrer com sempre feia aquelles sales aleshores gairebé sempre solitàries del museu. Certament, vaig passar molts diumenges anant el museu a fer fotografies. Del resultat de les fotografies val més no parlar-ne. Però si del fet que aquelles estades tranquil·les al museu de Montjuïc em van acabar d'obrir un camí. Aquell Sr. Ainaud que va perdre amb mi mig mati en el vestíbul del museu del Parc, poc es podria pensar que potser aquella estona fora decisiva perquè a la volta de poc més de 20 anys , tingués l'honor de substituir-lo en la direcció del MAC. Però aquesta ja és una altra qüestió, que algun dia m'agradarà tractar a fons per a reconèixer tot el mèrit d'aquell que durant anys i anys va dirigir el que jo en el seu moment vaig anomenar-sense massa comprensió inclús per part del Sr. Ainaud- un "museu de resistència", com creia i crec que va ser el MAC des del 1939 fins al 1991. Avui tan sols només el meu reconeixement i agraïment a aquell director de museu-de museus- que sabia perdre el temps amb criatures. (Joan Sureda)