«Art: la qüestió mediterrània»

Duby, G. (dir.), Els ideals de la Mediterrània dins la cultura europea. Barcelona: Enciclopèdia Catalana, 1995, págs. 317-325.

Doncs bé, aquest Pseudo-Bramantino ara conegut com Pere Fernàndez denota que, efectivament, aquest intercanvi i aquestes rutes de la pintura sí que existien. Però, en tot cas, crec que si volem parlar d'aquest tema hem de distingir clarament els centres creatius de les perifèries, segons la terminologia de Carlo Ginsburg. Els centres creatius han produït i han imposat a les perifèries un tipus d'art. I a les perifèries, aquest art s' ha acceptat i s'ha manifestat de diverses maneres. Aquest procés no comença en el món romà; el món romà no és el primer que defineix un art propi del Mediterrani; deixant a part la qüestió de la prehistòria, qüestió molt interessant per cert, i la de les primeres civilitzacions, també importants, com poden ser l'egípcia o la dels fenicis, hem d'anar a parar a Grècia. Sempre hem cregut, hem dit i hem escoltat que la mediterraneïtat s'inicia o comença en el món grec; és a dir, que ens sentim arrelats a la Grècia clàssica i gairebé la nostra visió de la realitat o la nostra cosmovisió és encara una visió grega. Ara bé, aquest món grec que entenem, a vegades, com un conjunt, com una totalitat, si l'analitzem una mica en profunditat, ens dóna la clau del problema d'aquesta mediterraneïtat. El món grec és un món ancorat entre dos interessos o entre dos conceptes de la realitat: l'un és el concepte oriental i l'altre és el concepte que denominem occidental. Aquestes divisions d'est/oest són divisions tòpiques, si volem, però en tot cas són també operatives. En el món grec, les arrels orientals, i no em refereixo en aquest cas només al' art sinó al pensament, porten a concebre la realitat com una idea. O sigui, es pot dir generalitzant que l'orientalisme és sinònim d'idea, mentre que la vessant occidental del món grec significa gairebé tot el contrari, és sinònim de matèria i en el cas de l'art seria sinònim de representació. La part oriental aporta a l'art mediterrani la idea i la part occidental el concepte de representació. L'art com a idea suposa no partir de la realitat, no partir del que envolta la persona, sinó d'un apriorisme que considerem perfecte, d'un apriorisme que l'artista, el creador en aquest cas, ha de descobrir en un univers de formes concretes. En el món occidental, aquesta perfecció a priori crec que no està tan arrelada, sinó que, al contrari, no es privilegia per res la idea sinó la mirada. Hi ha un gran assaig d'Octavio Paz, que va convertir en aquest cas desgraciadament en exposició, que es diu «El privilegio de la mirada ». L'assaig, us el recomano, perquè és molt interessant; l'exposició, que jo vaig veure a la ciutat de Mèxic, ja no era tan interessant. Aquest privilegi de la mirada és veritablement una definició de l'art occidental. És a dir, l'art occidental mira la realitat i vol transcriure aquesta realitat, que és mirada. No es planteja una perfecció ideal, el que es planteja és la perfecció que té davant dels ulls[…].(Joan Sureda, de «Art: la qüestió mediterrània»).