L’art gòtic a Catalunya. Pintura III. Barcelona: Enciclopèdia Catalana. 2006.(Joan Sureda coordinador volumen y coautor). págs. 258-260.
La divisió de l'esdevenir del temps entre edat mitjana i edat moderna és absolutament convencional i, per tant, tan aleatoria com irrefutable. Tot i així, algunes escoles historiogràfiques van voler veure en el món mediterrani del pas del segle XV al XVI -que tenia com a far Italia- un moment de ruptura irreversible en el desenvolupament de la llibertat intel.lectual, en l'afirmació de la raó, en l'abandó del dogmatisme, en l'enfortiment de I'Estat modern i en la preindustrialització de la societat, en definitiva en tot allo que comunament s'ha considerat progrés […]. Una ruptura, pero, que si més no sota un punt de vista epistemologíc, és un concepte débil, la qual cosa ens fa creure que no existí un trencament sinó un llarg procés d' evolució -que a voltes s'allarga fins als últims anys del segle XVlII- en tots els camps del pensament i la creació humans, un canvi, no obstant aixo, les fronteres del qual són extraordínáríament permeables i labíls, unes fronteres, a més, que es defineixen en el món global pero amb més nitidesa en l'ambít local […]. Van ser molts els factors que dugueren al redrecament de l'arrumada Catalunya i a la reafirmació internacional de la monarquia hispànica, una monarquia que, no obstant això, als ulls d'alguns viatgers d'excepció, com els de I'historiador, filosof i polític tosca Francesco Guicciardini, nomenat el 1511 ambaixador de la república de Florència davant el rei Ferran, havia sofert una llarga servitud, sobretot si es comparava amb els imperis molt més estesos d'Italia, França i Alemanya […] La població irnmigrant es va fer sentir com a grup pnncipalment als nuclis urbans, i en algunes ciutats i viles fins i tot arriba a copar certs oficis. No va ser així en el cas del de pintor. Però a partir de la documentació que es coneix i de les obres conservades, es pot dir que a mesura que avanca el regnat de Ferran II s'observa un canvi significatiu en els tallers de pintura establerts a Catalunya: els principals encarrecs comencaran a recaure en forans […]. ( Joan Sureda, d' «Esperit d’època i tradició» ).