«Jaume Huguet i l’eixir de la dignitat humana»

L’art gòtic a Catalunya. Pintura III. Barcelona: Enciclopèdia Catalana. 2006.(Joan Sureda coordinador volumen y coautor). págs. 88-91.

El 14 de febrer de 1492,any que la Terra deixaria de ser el que havia estat durant segles, Jaume Huguet va atorgar testament davant el notari de Barcelona Esteve Solei. La història no ha estat afalagadora amb l'artista. Es coneixen nombroses dades de la seva vida, però bona part són secundàries, si no insubstancials: no se sap qui el va plorar en el jaç de la seva mort, ni tan sols quan la parca el va arrabassar d'aquest món. Només tenim constància que el 4 de maig del mateix any Joana Baruta era citada com a vídua seva. El testament d'Huguet no s'ha conservat, la qual cosa ens ha privat de saber alguna cosa més d'un dels últims grans pintors catalans que va morir pocs anys després que, en l'entorn de Lorenzo de Mèdici a Florència, Marsilio Ficino i Giovanni Pico delIa Mirandola atorguessin la posició central del sistema metafísic de l'Univers a l'ésser humà. En Theologia platonica de inmortalitate animorum, escrita el 1482i publicada el 1487, Ficino presenta l'ésser humà com a senyor i governador de tot allò que l'envolta, com l'ésser capaç de comprendre el moviment de les esferes celestes i competent per a crear artificialment les obres de la natura, com van fer els pintors Zeuxis i Apel.les. Els homes, assevera Ficino, han descobert innombrables arts que exerciten i modifiquen lliurement. Cada dia es tornen més hàbils en el seu exercici i fins i tot, cosa admirable, les arts humanes fabriquen per si mateixes tot el que fabrica la mateixa natura. Ho feren els admirats grecs, però els pintors que transitaren al llarg del segle XV; com Jaume Huguet, Piero dena Francesca i Nuno Gonçalves, tots tres traspassats el 1492,també van imaginar mons com els que fabrica la mateixa natura. Huguet no fou un geòmetra d'abstraccions humanes i rotunditats arquitectòniques com ho fou Piero, ni arribà a pintar -tampoc no tingué oportunitat de fer-ho - ciutats de Déu a la profana ni galeries d'homes comuns, com va fer Nuno en els painéis de Lisboa. Huguet hagué de seguir els dictats d'una clientela que gaudia més del treball hàbil i esforçat d'un artesà que del d'un pintor que pretengués apropar-se a la realitat creient que el seu art era cosa de la ment més que no pas de la mà, una clientela afecta al gust pel discurs compartimentat, clar i ordenat dels retaules -discurs, en defmitiva, més escolàstic que humanístic-, i desitjosa de transcendir la grisa quotidianitat a través de la materialitat de l'ornament i de l'oripell dels ors. Però malgrat això, Huguet, en alt grau, i aquells que el van seguir, sens dubte amb menor destresa i de segur amb coneixement més escàs i local de la pintura, van fabricar mons versemblants que es fan presents a través de la saturació de les formes i la llum, i en els quals els éssers humans revelen la dignitat que proclamà el 1486 Pico delia Mirandola en Gratio de hominis dignitate. Per al pensador neoplatònic, Déu situà l'home en la zona intermèdia del món amb lafinalitat que pogués mirar plaentment el voltant, perquè exercís lliurement la seva llibertat i s'esculpís de la manera que preferís, perquè tingués el que desitgés i perquè fos el que volgués. Aquesta és la dignitat que d'antuvi desprenen els éssers de la pintura de Jaume Huguet. És la dignitat de saber-se escollit per Déu i servidor d'homes i dones {…}.(Joan Sureda, de «Jaume Huguet i l’eixir de la dignitat humana»)