«La desraó de l’expressió davant la raó de la representació»

L’art gòtic a Catalunya. Pintura III. Barcelona: Enciclopèdia Catalana. 2006.(Joan Sureda coordinador volumen y coautor). págs. 282-284.

La cultura cortesana, d'origen borgonyó, pretenia promoure un tipus de cavaller i cortesà ideal: un home brillant en la guerra i en el comportament social, amb una manera de viure elegant, al costat dels clergues i les dames de la cort. Una cort que exigia una pintura elegant i fora de la realitat, que en la seva abstracció de la quotidianitat i en la seva banalització de les formes -processos en qualsevol cas més flagrants en els centres que la van acceptar que no pas en aquells on es va crear- s'allunyà en excés dels interessos quotidians de l'aristocràcia i la burgesia a les quals servia. Això permeté que en el seu si es forgés un altra cultura visual, la flamenca, encapçalada per Jan van Eyck, que davant una concepció idealista de la realitat practicà una visió absolutament analítica sense crebantar l'autoritat simbòlica de la imatge; al contrari, concedí a la imatge l'aspecte hieràtic i immòbil d'una icona. Aquesta cultura visual conquistà l'objectivitat del visible identificant-la amb la imatge a través d'un procés de distanciament en el qualla vida de l'individu, com el propi espai representat, es realitza íntegrament en la descripció, el més detallada i circumstancial possible, de les coses del món. La cultura visual renaixentista fou suggerida per Giotto a l'inici del segle XIV; i al segle XV tingué els seus pilars en la Florència de Brunel1eschi, Donatello, Masaccio i Albertí. Va ser una cultura gestada per un humanisme que recuperà l'antiguitat com a paradigma de la concepció i el coneixement de la realitat, i que va erigir l'ésser humà-encarnació de l'harmonia existent entre el macrocosmos i el microcosmos- en centre del món i en mesura de totes les coses. D'aquest humanisme va fluir una cultura visual fonamentada en unes noves coordenades que abandonaren el continuum espai -temps sense límits en què eren immersos l'home medieval i la seva representació pictòrica, unes coordenades basades en el descobriment d'una naturalesa que existeix en tant que és una realitat concebuda per l'ésser humà, i que, a través de la mediació de la perspectiva, revela i fa mesurable la realitat. La cartografia europea i els principis de les cultures visuals que hem apuntat són vàlids per a comprendre el que succeeix a l'àrea mediterrània […].( Joan Sureda, de «La desraó de l’expressió davant la raó de la representació»)