«La pintura del gòtic tardà i la seva invenció»

L’art gòtic a Catalunya. Pintura III. Barcelona: Enciclopèdia Catalana. 2006.(Joan Sureda coordinador volumen y coautor). págs. 17-45.

Deixant a banda la qüestió de les atribucions, per a Schlegel, aquest primer grau de l'evolució de les arts que representa Van Eyck és el més íntel-ligible i més clar; no hi ha res de sorprenent, doncs, que aquesta evolució conclogui amb una precisió i una justesa expressades amb una gran suavitat, com es dóna en les pintures d'Holbein. Entre aquests dos pols, es troba el misteri més gran, la profunditat d'esperit més complexa i la menys penetrable: Albrecht Dürer. I de Dürer, Schlegel cita el ja esmentat retaule del Parlament de París, un quadre "de la seva mà" que creu perfecte: res no és "més perfecte". Però, on rau la raó última d'aquesta perfecció? es pregunta Schlegel en el cinquè lliurament de les Descripcions. Per al poeta alemany és en el sentiment religiós on cal cercar la font autèntica de l'art i de la bellesa. El sentiment religiós, la pregària i l'amor, el fervor tranquil i intens que implica: heus aquí, per a Schlegel, el que guiava la mà dels pintors antics. Aquesta concepció del Schlegel que s'encamina cap a la conversió al catolicisme (1808), en què l'art -sigui l'antic o el modern- és el mitjà més eficaç d'entrar en relació amb el diví i de celebrar la religió, té força ressò a Catalunya a les primeres dècades de segle i es fa palès encara en el pensament de Manuel Milà i Fontanals, tal com evidencia l'article que, sota el títol El renacimiento de la pintura espiritualista publica […]. ( Joan Sureda, de «La pintura del gòtic tardà i la seva invenció»).