«La pintura en l’edat de l’angoixa»

L’art gòtic a Catalunya. Pintura III. Barcelona: Enciclopèdia Catalana. 2006.(Joan Sureda coordinador volumen y coautor).págs. 152-155.

La pau, el repòs i la tranquil-lítat de la cosa pública volgudes per la Capitulació exigien la definitiva liquidació de la guerra que s'havia perllongat al llarg de deu anys, una guerra que a pesar de l'afusellament amb arcabús el 1462 dels principals dirigents de la Busca, fou una sagnant lluita entra la Biga i la Busca, entre el patriciat defensor de la monarquia pactista i els menestrals. Per avançar, era, doncs, necessari cancel-Iar la guerra i reconstruir un país despoblat, ruïnós, assotat per la fam i la pesta. El considerat a voltes cesarista i a voltes demòcrata Joan II va posar voluntat en una cosa i en l'altra a través de mesures diplomàtiques, polítiques i econòmiques de tota mena. Tot resultà estèril. El Principat va perdre una important quota de mercat tant amb relació als altres territoris de la Corona com a Castella i a les diferents regions europees. Els mercaders catalans cediren terreny davant els genovesos, florentins i marsellesos, però també davant els castellans, valencians i saragossans, i algunes rutes marítimes, com les orientals que arribaven a Alexandria i les atlàntiques que ho feien a Flandes, es van clausurar. La crisi del comerç i, consegüentment, la de la producció aguditzaren l'empobriment de les ciutats i repercutiren en la molt crítica situació del camp, un camp que, a més, sofrí llargues i persistents sequeres. Però si això no era suficient, a les ferides de la guerra, a la caiguda de l'economia i a la davallada del camp es va sumar la pesta, que cada tres o quatre anys va assotar el Principat, molt especialment els nuclis urbans, els quals, com els consellers de Vic comunicaren al rei al maig del 1475, restaren en "despopulació, pobretat i misèria" […] Tant al llarg de la guerra civil com més tard, el Principat es va veure sumit, en definitiva, en una aterridora "edat de l'angoixa", en una tardor medieval dominada per l'acumulació de calamitats, pel pessimisme i per la sensació que l'ésser humà estava lligat als capricis d'una esquerpa Fortuna omnipresent […]. ( Joan Sureda, de «La pintura en l’edat de l’angoixa» ),