«La poderosa i irrepetible mirada del Crist de Taüll: figura culminant de l’art romànic català»

Arrels cristianes. Presència i significació del cristianisme en la història i la societat.I. Temps de forja. Els inicis i l’Alta Edat Mitjana. Segles V-XII. . Lleida: Bisbat de Lleida-Pagés, 2008, págs. 419-422.

En la decoració mural de l'absis de Sant Climent de Taüll, que es pot datar pels volts de 1123, el cos de Crist, de dimensions sobrehumanes si es compara amb qualsevol dels altres éssers representats en la conca absidal, es manifesta en un intens […] espai blau que densifica i uniforme les franges cromàtiques que travessen la concavitat. No hi ha res més enllà d'aquest espai de Déu, atès que ho és tot: més ençà hi ha la humanitat. Amb absoluta frontalitat i simetria, el Crist de la fi dels temps està figuradament assegut en un arc de cercle i depassa els límits de l'aurèola ojival, símbol de la seva glòria i de la santedat de tot el seu "cos", és a dir, de l'Església. Les seves vestimentes, túnica i mantell, riques com la dels sobirans bizantins, s'ordenen amb generositat formal per fer evident la bellesa de la perfecció geomètrica. Els seus gestos són grandiloqüents. Com a vicari de Déu, amb la mà dreta, alçada amb noble majestuositat i amb el palmell de cara als homes, beneeix i palesa la força i autoritat divines; mentre amb la mà esquerra sosté sobre el genoll el llibre -difícil l'equilibri entre el propi llibre i la seva visió en perspectiva- en el qual es llegeix la sentència EGO SVM LVX MVNDI […] que reconeix en Crist la llum del món que guia la humanitat, que triomfa sobre les tenebres de Satan i que il.lumina els escollits[…]. Mai abans ni després les mans, els pinzells i el compàs d'un artista van assolir tal perfecció en la voluntat d'afirmar l'existència, la presència i la naturalesa transcendent de Crist. Els seus cabells, pura geometria, dibuixen des del front successius bucles que cauen en cascada fins a descansar plàcidament en les espatlles. El seu rostre, el perímetre rectangular del qual s'estreny i es tanca per recollir el maselet que imita la flor de lis, és extraordinàriament harmoniós dominat pel bigoti, que cobreix els llavis vermells, i pel nas rectilini que culmina en les celles resoltes a manera de tiges de rosa. I sota les celles, les pupil'les dels ulls circulars i negres es converteixen en les flames de foc cantades per l'evangelista, intenses flames d'infinitud que amb la seva mirada arriben a veure i a revelar allò més íntim i profund dels fidels que els miren […]. ( Joan Sureda, de «La poderosa i irrepetible mirada del Crist de Taüll: figura culminant de l’art romànic català»).