Arrels cristianes. Presència i significació del cristianisme en la història i la societat.II. Temps de consolidació. La Baixa Edat Mitjana. Segles XIII-XV . Lleida: Bisbat de Lleida-Pagés, 2008, págs. 215- 218.
En la novel·la Llibre d'Evast i de Blanquerna, el protagonista, fill d'Evast i d'Aloma, sent que Déu li demana renunciar a les seves immenses riqueses i retirar-se al desert per dedicar-se a la penitència. En el seu camí cap a l'estadi ideal de l'ésser humà, Ramon Llull fa recórrer a Blanquerna els diversos estaments socials i religiosos del món, des de la burgesia a la voluntària, desitjada i preuada soledat i marginació de l'eremitisme passant pel papat, estaments que Llull pretén reformar i restituir a la utòpica pau cristiana. Escriu segurament Blanquerna a Montpeller i ho fa a finals del segle XIII (potser entre 1283 i 1285), època en què en les ciutats de la cristiandat occidental i, per tant, a les catalanes, es comença a fer palesa l'existència i la presencia social del'ostracisme i la marginació.Les transformacions del món feudal, la centralització del poder i l'economia a l'entorn de la corona, les reformes de l'Església, l'augment demogràfic, la disminució de la producció agrícola, les caresties, les epidèmies i, en definitiva, el desequilibri entre la població i els recursos van ser causes, entre altres, que emergissin aquelles minories que per a la societat eren un símbol de la malaltia física, moral o econòmica, i fins i tot de la mort. Contra la por i la inseguretat que despertaven els heretges, els jueus, els musulmans, els leprosos, els deformes, els esclaus, les prostitutes, els rodamóns i, entre molts altres marginals, els pobres, la societat de finals del segle XIII i principis del XIV va començar a aixecar murs físics i psicològics que la protegissin. Es van dictar lleis i normes que obligaven a la segregació dels espais, limitaven la llibertat de moviments i obligaven alguns dels membres dels grups marginals a dur públicament signes distintius […].( Joan Sureda, de «Les pintures murals de la Pia Almoina: testiinonis excepcionals de l' assistència alimentària de l' esglèsia lleidetana medieval»).