«Les primeres imatges d’una historia fragmentada»

El Palau del Parlament. Barcelona:Parlament de Catalunya-Lunwerg. 2005. págs. 15-25.

Fins a les últimes dècades del segle XIII -amb excepcions notables, tal com testifica la decoració de l'atri de l'església de Sant Vicenç de Cardona (Museu Nacional d'Art de Catalunya, MNAC)-, els pintors de frescos creaven formes rígides, però nobles, i utilitzaven colors intensos, però aliens als que es podien percebre en la realitat, per a donar raó de l'univers d'allò transcendent, de la glòria, el poder i la justícia divins. A partir d'aleshores, sense deixar de donar testimoni d'Aquell que és Dominus de l'origen i la fi, els pintors van començar a narrar amb imatges les gestes de gentes de Cathalonía: infants, cavallers i reis que en nom de la creu s'aventuraven en terres de sarraïns amb l'afany d'eixamplar les fronteres territorials, obtenir el pa per a subsistir, uns, i tresors, beneficis i prebendes, altres, si no per a satisfer la vanitat humana. Aquelles gentes eren cavallers d 'aquest món, antagonistes dels cavallers que dedicaven la vida al Senyor, que es vestien de ferro i als quals es donava espasa, llança i maça -i als reis, prínceps i senyors, senyera, segons que relata Ramon Llull en el Llibre de l'ordede cavalleria (V): «Senyera és donada a rei e a príncep e a senyor de cavallers, a significança que los cavallers deuen mantenir la honor del senyor, e de son heretatge; car en la honor del regne o del principat, e en la honor de lur senyor són honrats e loats per les gents; e en la deshonor de la terra on són, e del senyor de qui són, los cavallers són pus blasmats que altres hòmens. Car enaixí con per la honor deuen ésser pus loats, per ço car la honor més està en ells que en altres hòmens, enaixí en la deshonor deuen ésser més blasmats que altres hòmens, per ço car per la lur flaquea o traïció són pus fortment desheredats reis e prínceps e alts barons, e són perduts més regnes e comtats e altres terres, que per la flaquea e traïció de nulls altres hòmens que no sien cavallers.» Els pintors no van ser els primers a posar el potencial al·lusiu i l'artifici de l'art al servei de les epopeies de les intrèpides companyies catalanes que amb els seus cavallers, peons, llancers i ballesters avançaven amb unes formacions tan sòlides que es podien prendre per muralles robustes, darrere les quals onejaven al vent els estendards senyorials, tal com es veu en els murals de la sala noble del primer Palau Reial Major de Barcelona, erigit en època de Ramon Berenguer IV. Tropes robustes, però també cruentes i despietades quan no les metamorfosaven les exigències propagandistes i de vanaglòria del poder i l'enginy de la pintura: «Era un trist espectacle, el dels camperols que venien d'arreu amb les seves pertinences per refugiar-se en massa a la ciutat -escrivia Geórgios Paquimeres (Míchaele et Androníco Palaeologís líbri tredecím, II, VII, 1), en relatar la marxa de les tropes que Bernat de Rocafort va llançar sobre Constantinoble al principi del segle XIV-. Fins i tot els habitants de Pera -continua el sacerdot bizantí- se sentien insegurs i s'arremolinaven davant les portes de la ciutat dia i nit per refugiar-s'hi amb animals de tot tipus [... ]. El patriarca resavasense parar les lletanies [... ], l'emperador, abandonant-se a les mans de Déu, li suplicava que vengés la sang vessada injustament […]. ( Joan Sureda, de «Les primeres imatges d’una historia fragmentada»).