«Pròleg»

Giralt, C.; Junyent, R.; Plans, S., El retaule del Roser de Sant Martí de Tous. Fra Damià Vicens i la pintura a la sotsvegueria d’Igualada a la darreria del segle XVI. Sant Martí de Tous: CECI-Centre d’Estudis Comarcals d’Igualada, 1998, págs. 11-12.

Resulta poc encoratjador i clarament injust que als historiadors d'art catalans se'ns acostumi a qualificar de localistes. Se'ns considera així perquè els nostres temes d'estudi no traspassen l'interès d'allò que és particular, perquè acostumem a deturar-nos en el llindar de les fronteres d'allò que és proper. L'impacte o el qualificatiu d'internacionals tan sols l'obtenen aquells historiadors que no estudien el que els és propi sinó allò que els és aliè, com els alemanys que estudien l'art clàssic o els anglesos que fan el mateix amb l'art italià del Renaixement. El problema ve, sens dubte, de lluny, del segle XIX, del moment en què la història de l'art es començà a deslligar del món dels antiquaris, dels coneixedors, dels literats i dels afeccionats i s'endinsà en els cercles universitaris, els alemanys en primer lloc. A Catalunya, la història de l'art com a disciplina universitària és molt recent; ens falta tradició i ens falten mestres, malgrat que n'hi hagi hagut alguns. En el teatre internacional de la història de l'art, els historiadors catalans hem estat condemnats als seients de general, quan no de galliner (en un moment en el qual ni en els cinemes existeixen aquests seients); llevat de rares i honroses excepcions no hem trepitjat la platea d'aquest teatre. l si aprofundim en la qüestió ens adonem que a l'art català, excepte alguns aspectes de l'art contemporani, li succeeix gairebé el mateix: no apareix en el gran escenari de la història. Es queda entre bastidors. Resulta descoratjador, per exemple, que en els estudis internacionals la nostra pintura gòtica quedi reduïda pràcticament al no-res o que Rusiñol o Casas siguin desconeguts, o gairebé, més enllà dels Pirineus. No s'ha de pensar, no obstant això, que tota la responsabilitat, per no dir culpa, la tenen els altres. Som víctimes, però no innocents, i a vegades botxins de nosaltres mateixos. En ocasions, per no dir quasi sempre, dins la nostra pròpia casa actuem com a vertaders senyors feudals que aixequem infranquejables i absurds […]. ( Joan Sureda, de «Pròleg»).