«Presentació»

L’art gòtic a Catalunya. Pintura III. Barcelona: Enciclopèdia Catalana. 2006.(Joan Sureda coordinador volumen y coautor). págs. 12-15.

En l'edat mitjana les cròniques que relataven fets no es van escriure per conquistar la memòria del passat sinó per justificar, a manera dels specula principum, el govern temporal del present. Amb l'humanisme, l'estricta hagiografia política de les cròniques es dilueix davant la idea ciceroniana que la història, com a vida de la memòria, ha de donar testimoniatge del temps, ser llum de la veritat, missatgera de l'antiguitat i mestra de vida. Escriure història es convertí aleshores en ars historiae, un art que conquereix la distància del present al passat, de l'oblit al retorn, que no solament encadena fets, sinó que intenta descobrir-ne les causes i les conseqüències, que té una utilitat educativa i d'exemplaritat. Una disciplina que primer es va entendre com a general o nacional, que la Il-lustració va pretendre que fos universal i que, a la fi del segle XIX, començà a fragmentar-se, de manera que les històries temàtiques cada vegada adquiriren més valor i, entre elles, la història de l'art. A Catalunya, després que Jerónimo Zurita redactés els seus Anales de la Corona de Arag6n (1562-80), la voluntat de remuntar-se als orígens per arribar al present quedà palesa en el primer intent de dur a terme una història pròpia: la Crònica Universal del Principat de Catalunya, de Jeroni Pujades (1609). Aquesta fou seguida, no abans d'un segle, pels Anales de Cataluña (1709),de Narcís Feliu de la Penya i Farell, en els quals l'autor no es va estar de denunciar el poc que agradava a Catalunya escriure la seva història. Aquest minso interès per recuperar la memòria del temps que denuncia Feliu de la Penya s'afebleix encara més al llarg del segle XVIII i principi del segle XIX, període en què, a conseqüència de la nova situació política, la història de Catalunya queda integrada en la d'Espanya. Aquesta submissió o pèrdua de la identitat catalana en el marc de l'espanyola afectà igualment les històries fragmentàries o adjectivades, com la història de l'art. N'és un bon exemple la Historia de la pintura en España de Francesc Pi i Margall, el primer i únic volum de la qual, sense pràcticament cap mena de referència a la pintura catalana es publicà el 1851. Fins a la segona meitat del segle XIX no hi va haver el clima social i cultural necessari per a reprendre les històries generals de Catalunya. La Renaixença fou el moviment que afavorí el nou cultiu de la remembrança identitària, com reconeix el liberal Víctor Balaguer, el qual, en la seva Historia de Cataluña y de la Corona de Aragón (1860-63), assevera que a Catalunya mai no havia existit fins llavors un anhel tan viu per a conèixer la seva història, ni en la seva joventut un desig més ardent per saber el passat heroic del país. Era cer […]. ( Joan Sureda, de «Presentació»).