«Santa Maria de l’Estany».Catalunya romànica.XI. El Bages

Barcelona: Enciclopèdia Catalana, 1984. ( Vigué, J. dir.), págs. 218, 220-226].

[…] No creiem pas que hom pugui aplicar al claustre de l'Estany els conceptes de primitivisme o rusticitat amb què sempre ha estat adjectivat, sobretot pel que fa referència al treball de la galeria meridional. Més aviat al contrari, és en aquesta galeria i en alguns capitells de l'oriental i l'occidental on l'escultura romànica catalana assoleix un alt grau de bellesa mitjançant gairebé una abstracció formal difícil de superar. Certament, els capitells historiats i fins i tot els merament ornamentals de la galeria septentrional guarden una relació amb altres conjunts des dels del claustre d'Elna, d'una manera especial, fins als de Sant Fèlix de Girona. El treball del trepà que evidencien alguns capitells de les tres galeries restants, els associen d'altra banda a l'escultura d'algunes obres cistercenques (monestirs de Poblet i Santes Creus), encara que resulten més estranyes les relacions de les estilitzacions purament geomètriques de la galeria meridional. En qualsevol cas, aquestes estilitzacions no ens sembla pas de cap manera que siguin una mena de revival o que responguin a una fórmula recorrent a una època que s'aboca a les portes del segle XV. Es fa realment difícil, per no dir impossible, precisar amb major exactitud el marc cronològic del claustre, bé que creiem, tant per indicis iconogràfics com formals, que és el segle XIII i el final del XII per a la galeria septentrional l'època en què tingué lloc la labor escultòrica del claustre, sens dubte obra de diversos tallers, bé que no tan allunyats com algunes vegades hom ha afirmat, tenint en compte, precisament, les cares no vistes o interiors dels capitells que denoten, a les quatre galeries, una manera força homogènia d'entendre l'escultura tant en els aspectes formals com iconogràfics. (Joan Sueda, de «Santa Maria de l’Estany».)