Col.lecció Cambó

Madrid, Museo del Prado, 9 octubre 1990-13 enero 1991; Barcelona, Sala Sant Jaume de la Fundació Caixa de Barcelona, 31 enero-21 abril 1991. Cat. Madrid: Ministerio de Cultura-Barcelona: Ajuntament de Barcelona.1990-1991.

«Presentació», pág. 13; «La col.lecció Cambó. Notes per una valoració artística», págs. 67-116; «Sebastiano del Piombo, Retrat de dama», págs. 286-294, cat. núm. 28; «Jean-Honoré Fragonard, Jean-Claude Richard, l’abbé de Saint-Non», págs. 486-494, cat. núm. 57. ....................................................................... Seria fer una feina en va, o almenys injustificada, intentar realitzar la valoració artística d'una col-Iecció que, durant temps, ha estat una col-Iecció particular. El col.leccionista, pel fet de ser-ho des d'un punt de vista privat, no ha de donar raó dels seus criteris d'elecció, els quals, la major part de vegades, han estat condicionats per raons de tot tipus, des de les estrictament de gust personal, fins a les econòmiques. Valorar, per tant, una col-lecció d'aquest tipus només es pot fer si hom refusa l'intent de valorar el col-leccionista, a part de reconèixer-li el mèrit d'haver invertit la seva fortuna personal o una part d'ella I en una de les manifestacions humanes que té tant de superflu per a la vida quotidiana com d'inapreciable per a la vida de l'esperit: l'art. Francesc Cambó, però, mai no fou un col-Ieccionista particular en el sentit estricte de l'expressió; des que va iniciar la seva col-Iecció, la seva voluntat fou la de crear un museu de visita pública, un museu que havia d'omplir els buits que de diferents escoles artístiques tenien els museus espanyols i, especialment, el Museo del Prado: «En el Museo del Prado hay una representación espléndida de los grandes artistas españoles... en el Museo del Prado tenemos una representación esplendorosa del arte flamenco, recuerdo de nuestra ocupación en Flandes; tenemos una representacion admirable de la pintura veneciana debida, en su parte principal, al gran entendimiento en materia de arte tanto de Carlos V como de Felipe II, que supieron comprender en vida que Tiziano era el mas grande de los artistas de su tiempo. Pero el Museo del Prado no tiene, y aun por casualidad, mas que una pintura florentina...; no tiene una sola representación de la escuela de Ferrara; tienere presentación, imperfectísima, de la escuela de Toscana; no tenemos representación de la escuela mas copiosa después de la italiana, que es la holandesa...; no tenemos mas que algunas muy mediocres telas de pintura francesa... y no tenemos en absoluto ni un solo cuadro de escuela inglesa. » Aquestes paraules, pronunciades en un discurs fet davant les Corts pel desembre de 1935, són un inventari de deficiències del Museo del Prado, alhora que un ideari del museu que en aquells moments mancava a Espanya, un museu que, malgrat l'amor que ell sentia pel Museo del Prado i Madrid, Cambó el volia a Barcelona: «en mi [sorgia] el desig de dotar a la ciutat de Barcelona d'un museu d'obres del Renaixement. Jo sabia prou bé que seria sempre una cosa modesta i minsa al costat del Prado... però jo . sabia també que el Museu del Prado era incomplet .. És per això que vaig tenir la idea de fer un museu que vingués a ésser un modest complement del Museu del Prado, i, en la llista d'autors que vaig assenyalar-me per les adquisicions a fer, hi figuraven principalment els que no estaven representats, o ho estaven molt imperfectament, en el museu rnadrileny Cambó, per tant, no era la mena de col.leccionista que comprava obres per complaure els seus gustos personals, les seves preferències, per gaudir íntimament amb les obre […]. ( Joan Sureda, de «La Col.lecció Cambó. Notes per a una valoració artística» ).