El Renaixement a Catalunya: l´Art

Fundació Joan Miró: febrero-marzo 1983. Cat.Barcelona: Ajuntament de Barcelona Publicacions.1986.

«Pròleg», pág.13. ................................................................................................................................................................ La Catalunya del Renaixement és una Catalunya que, es vulgui o no, ja ha perdut la grandesa de la qual havia gaudit a l'Edat Mitjana. El món del gòtic alena encara en els palaus de les grans famílies dels segles 15 i 16; és cert però, que tímidament i puntual, el gust de l'art italià penetra a les nostres terres i dóna lloc a obres que en alguna cosa recorden les transalpines; però el Renaixement com a nova concepció del món, com a renovació total dels conceptes plàstics, que mira paradoxalment vers el clàssic per a crear els cànons del que serà el modern, queda ofegat en la translació, entre mimètica i arcaïtzant, de mestres que veuen però que potser no comprenen. L'exposició «El Renaixement a Catalunya» fou significativa de tot això. A les sales de la Fundació Miró s'ínstallaren les obres dels Francesc Espinosa, Pere Mates, Antoni Norri, Pere Fernàndez, Joan de Burgunya, Jaume Forner, Pere Nunyes, Pere Ostris, etc. En elles el segle 16 sembla caminar, sense solució de continuïtat, entre el gòtic i el manierisme. L'espai del renaixement queda agrisat en el concepte de la composició gòtica; sols les figures en el seu tractament individual semblen deixar constància d'una nova època; però tampoc en aquest sentit les msniere de Pere Serafí són més veritat que els gòtics personatges de Francesc Espinosa i Pere Mates. Certament, algunes de les grans famílies catalanes dels segles 16 i 17 canviaran el gust en relació a les de finals del gòtic; aquí estan els vidres i els mobles per demostrar-ho; però el gust no crea un estil. ( Joan Sureda, del «Pròleg»)