Barcelona: Hogar del libro, 1977.
En el Libre de Contemplació (Com hom se pren guarda de ço que fan los pintors), en primer lloc, Llull es planteja quina és la temàtica pictòrica: «nos veem que.ls pintors fan figures e imàgens d'hòmens e de bèsties e d'aucells e de peixs e d'arbres». Llull, per a qui no resta prou evident la diferenciació entre pintor i escultor (repeteix alguna vegada la no diferenciació entre la imatge «pintada en paret o entallada en péra», potser reflectint el fet que els escultors no assoliren una independència professional fins el segle XVII), assenyala aleshores que el pintor realitza transcripcions d'homes i bèsties, d'ocells, de peixos o d'arbres, però que aquests motius no estan integrats en cap context narratiu; considera, per tant, la individualitat del subjecte pictòric fora del seu propi entorn natural; en parlar de peixos, no parla de mar; en parlar d'arbres, no parla de muntanyes; per Llull, l'artista no plasma escenes, sinó homes o animals que en la seva relació, però no pas a través de la seva determinació en unes coordenades espàciotemporals, poden configurar el motiu pictòric. És interessant de ressenyar, a més, que, en aquesta enumeració de temes, Llull no maximitza la posició de l'home i diferencia distintes classes d'animals, com ara les bèsties, els ocells i els peixos, per a relacionar, en darrer terme, les «coses del firmament», és a dir, el sol, la lluna i les estrelles. A continuació, el filòsof mallorquí palesa que les tals representacions no posseeixen «ni moviment ni natura ni propietat» respecte als animals o vegetals representats, als quals, però, s'assemblen en figura i forma. A part l'encert de l'estricta denúncia que, d'altra banda, no té l'arrel en problemes solament pictòrics, sinó ètics, caldria aclarir que la pintura del moment, és a dir, la protogòtica, no és del tot una transcripció ni visual ni sensitiva de la realitat, car encara es regeix, en certa manera, per pressupòsits conceptuals, els quals, en llur transcripció plàstica, admeten una interessant separació d'arrel escolàstica, segons que veurem en un altre apartat, entre figura i forma, en tant que s'entengui la figura com a límit extrem de la forma. Segons Llull, aquest enfrontament entre pintura i realitat és, en darrer terme, símbol de la incongruència que es dóna en aquells homes els actes dels quals no demostren que siguin tals homes. D'això, se'n dedueix que la forma i la figura no transcriuen en absolut l'essencialitat del que s'ha representat; és a dir, la imatge sempre posseirà una càrrega decorativista, estranya fins i tot a la seva pròpia funcionalitat (e los pintors veem qui pinten les crous d'aur e d'argent, e de vermelles colors o de pé- . res precioses ... Mas no veig que pinte crou de sa sang ni de sa cara mateixa ni de ses làgremes, així com vós, qui la pintàs del vostre gloriós cors e de la vostra sang preciosa e de vostres làgremes misericordioses»), Però aquests pintors que ornen els palaus, les estances, els pòrtics i les cases de prínceps i rics homes, que, al seu torn, pinten bosses i corretges, que acoloreixen vestimentes i entre els quals fins i tot es podrien incloure els que es pinten el propi cos (enos veem que les dones malvades e.ls hòmens vangloriosos se pinten lurs cares e lurs cabells se pinten ni ornen lurs mans d'anells d'aur e d'argent les dones pinten lurs boques de vermella color »), no abandonen del tot la realitat que els envolta i, de vegades, com explica Llull d'una manera altament descriptiva, intenten d'aconseguir una transcripció detallista fins al màxim: «veem que pinta son lit de colors e de vànoves e de cobertors e de lençols e de còceres e de matalafs e de coixins e de capçals». Aquesta consideració no respon ben bé a la pintura de l'època, perquè l'artista plàstic encara no ha arribat a l'apreciació de la matèria per ella mateixa, com pot ja haver assolit l'escriptor en el seu afany d'aconseguir una comunicació plena sense l'ajut d'imatges visuals: «Pinten les taules o les tovalles en què menuguen e pinten-les ab moltes viandes de menjars saboroses e ab nobles vins e ab anaps e ab escudelles e ab talladors d'argents». Ramon Llull, però, no s'atura en aquestes apreciacions fins a un cert punt superficials, i intenta d'aprofundir en l'essència de la pintura. Pel Doctor Il.luminat, cap pintura no pot superar els límits de la mort i, per tant, no cal embellir les coses que tard o d'hora acabaran per destruirse (tinguem en compte el paraHelisme d'aquesta actitud amb la ja comentada de sant Bernat). Fins i tot, en l'afany d'esteticitat hi pot haver un perill, és a dir, la bellesa pot ésser danyosa per a arribar a aprofundir en el pla significatiu de les coses; aleshores, la pintura, i potser en aquest sentit Llull es refereix a la que amaga la veritable essència de les coses, o sigui a la pintura decorativa, és quelcom de superflu, a través d'un engany als sentits, incita especialment la valoració material del món, en contra de l'espiritual propugnada per Déu. Aquesta negació de la pintura no és absoluta, perquè Llull mateix, enfront dels pintors del sensual, situa els pintors de l'inteHectual i, davant les representacions supèrflues, la visió de Crist clavat en creu, com a única transcripció en què l'exterior és tan bell com l'interior, és a dir, en què la forma és tan digna com el significat […] ( Joan Sureda, de La bellesa, l’ art i l’ artista en Ramon Llull)