El retaule de Sant Bartomeu

Barcelona: Ajuntament. Museu d' Art de Catalunya.1986

L’ art no és comprensible d'una manera espontània, ni per a aquell que és un entès reconegut ni per a aquella altra persona que s'enfronta ingènuament, amb la ment neta de prejudicis, a l'obra, sigui un quadre, un mural, un retaule o una escultura. Mirar no és suficient per veure; veure requereix un exercici de voluntat prolongat al llarg del temps, requereix mirar i remirar i tornar a mirar. Cada cop que tornem a mirar una composició, un grup, una figura, un volum, una línia, hi veiem coses diferents, coses que potser mai no havíem pensat de veure-hi. No és cap paradoxa que sota el dibuix d'una pipa Magritte escrivís Ceci n'est pas une pipe; certament no era una pipa, encara que nosaltres, preguntats pel que hi vèiem, haguéssim contestat que sí que ho era. Un museu és un lloc molt escaient per mirar-hi obres d'art, però potser no és el lloc idoni per veure-les. La nostra mirada pot descansar-hi poc, en un frontal , en un absis, en un quadre , en una escultura, altres obres li demanen l'atenció, altres obres l'esperen. Tot sovint, quan veiem una obra, en voldríem mirar d'altres que de cop i volta pensem que tenen alguna cosa a veure amb aquella que ens encisa. D'altres vegades passem de llarg obres que ni tan sols encanten una sola de les nostres mirades perquè hi manca allò que subtilment ens atregui l'atenció. Per això, cal que un museu doni a conèixer d'una manera assossegada aquelles peces que atresora, cal que, sense oblidar el rigor científic que li és propi, intenti posar a l'abast allò que potser amb una primera mirada no es veu però que cal saber d'una peça artística, des d'aquelles qüestions materials tot sovint oblidades i que ens recorden que un retaule és, per exemple, una peça de quatre taulons de noguera o de pi amb pintura que cau o es bufa segons que canviïn la temperatura i la humitat, fins als seus trets iconogràfics i formals. Cada obra hauria de tenir la seva petita guia que, sense pretendre substituir els estudis catalogràfics, ens permetés apropar-nos un xic més a allò que estem mirant. Aquesta és una de les intencions de la col·lecció de monografies del Museu d'Art de Catalunya que encetem amb aquest estudi sobre el Retaule de Sant Bartomeu. I així ho fem perquè aquesta és una de les darreres obres que ha passat a enriquir el patrimoni del nostre museu. No cal dir que totes les obres del Museu haurien d'estar mínimament estudiades. Hem de fer que això sigui realitat i res millor per fer-ho que començar per les últimes obres entrades al museu. A més, el Retaule de Sant Bartomeu és una pintura que exigeix de manera especial una atenció preferent. En un primer cop d'ull la mirada s'hi perd, ja que no estem acostumats a veure obres que d'una manera o altra trenquen l'esquema de coneixement que ens hem fet d'un determinat període artístic. Sovintment pensem que hi ha una relació lineal paral·lela entre el temps de la cronologia i el temps de l'art. Pensem que hi ha una sola cultura -la dominant- en una determinada època i que, per tant, també hi ha només un sol estil artístic, i no ens costa definir aquest estil buscant aquells trets que endevinem comuns a totes les obres del període. Però això no és ben bé així. En una època, en qualsevol època […]. (joan Sureda, de «Mirar un retaule»).