Barcelona, Museu Nacional d’Art de Catalunya, 28 de julio-5 de octubre; Madrid, Museo del Prado, 25 de enero-11 de abril de 1993. Cat.Barcelona: Museu Nacional d’Art de Catalunya).1992.
«Josep Bernat Flaugier, Dames sortint d’un establiment; Escena de dansa espanyola; Escorcoll dels miquelets; La conversió de sant Pau; Sant Joaquim i santa Anna amb la Verge nena; Sant Sopar», págs. 129-132, cats. núm. 54-59. ........................................................................................................................................................... Ens hem queixat diverses vegades que el nostre art del segle XVIII i de principis del XIX resta en la foscor. A part de diverses aproximacions generals al tema, tan sols lluminàries com Viladomat, els Tramulles o Francesc PIà, anomenat el Vigatà, han estat objecte amb diversa fortuna de l'atenció dels estudiosos. I l'ombra no solament cobreix figures importants o, almenys, importants per nosaltres, sinó àdhuc institucions que no acaben de ser enteses amb tota la seva rellevància i sobretot amb els seus diversos matisos. D'aquestes institucions, l'Escola de Nobles Arts és sens dubte la més important. Certament els seus professors no van gaudir d'una tradició autòctona gaire arrelada, la qual cosa els obligava a obrir els ulls cap a altres indrets, fos el francès, fos l'italià i evidentment, el madrileny, i fins i tot algunes de les seves activitats, com la salvaguarda d'obres d'art durant la «Guerra del francès», va patir l'empait del govern central. Però, tot i així, l'Escola va fer feina i la va fer molt bé. En ella es va formar, o va continuar la seva formació un tal Josep Bernat Flaugier, arribat a Barcelona (cap a 1774) quan tenia setze o disset anys. A aquesta edat el jove de Lo Martegue poques idees artístiques podia tenir clares i no hi ha dubte que el seu gust neoclàssic, palès en les seves pintures i en els seus dibuixos, entre ells el que mostra l'exposició, més que a la França de la infantesa i primera joventut o a la dels darrers anys del segle XVIII, quan hi va tornar, es va coure a Barcelona. Quan Flaugier va arribar a Barcelona, l'Escola de Nobles Arts bullia en la febre neoclàssica; hi havia una veritable ànsia d'aconseguir dibuixos, estampes, buidats dels grans mestres del Renaixement o d'aquells, com Mengs, que l'admiraven i el prenien com a senyera d'un nou art. Rafael era la guia dels joves que volien ser artistes, sense oblidar noms com Velàzquez i Poussin. No coneixem però, d'una manera certa, la trajectòria del francès i alhora afrancesat Flaugier. I per fer-ho, potser més que les seves pintures, i sobretot aquelles realitzades durant la invasió de les tropes napoleòniques, ens poden ajudar d'avui en endavant els seus dibuixos. Encara que només tinguéssim a les nostres mans els fons que atresora el Museu Nacional d'Art de Catalunya, podríem arribar a entreveure una empremta artística molt més interessant de la que es fa palesa en les teles. Efectivament, en aquestes hi ha trossos de pintura d'una gran qualitat, com reconeixia Raimon Casellas a La Véu de Catalunya («L'estil Imperi a Barcelona. En Flaugier en els primers temps de l'ocupació») i fins i tot diríem més que Casellas, perquè aquesta qualitat no tan sols ho era dins la pròpia trajectòria de Flaugier, sinó en l'àmbit de la pintura catalana i àdhuc la peninsular del moment. Però, eren, això sí, trossos; és a dir, espurnes dins un camí en el qual sembla que a Flaugier li manqui alè creatiu […] ( Joan Sureda, de «Josep Bernat Flaugier»).