La pintura gòtica catalana del segle XIV

Barcelona: Els llibres de la frontera. 1989

En la configuració de l'entorn referencial cal incloure el tractament de la natura, la qual tot i que da .l'aspecte arquitectònic resta en un segon pla, mostra ·una certa voluntat d'acostament al real. Certament, en el segle XIII, l'estudi de les plantes arribà a assolir una certa importància; per a comprendre-ho no cal sinó acudir a la consideració que Albert Magne consignà en iniciar el seu Vegetabilibus et Plantis: «Aquest llibre satisfarà la curiositat dels estudiants més que la filosofia, perquè la filosofia no pot tractar de coses concretes ... No es poden fer siHogismes sobre natures concretes de les quals només l'experiència dóna certesa». L'interès empíric per aquesta natura es manifesta en la proliferació d'herbaris que prenien com a model el Dioscòrides, el qual arribà al segle XIII a través de YHerbarium del Pseudo-Apuleu, del Macer floridus d'Odó de Meung i de Circa instans de Mateus Platearius. Aquests herbaris, però, no responen a una visió del natural, sinó a una successiva degradació i estilització de formes ja donades, tendència a la qual, el segle XIII, s'oposarà aquella que advoca per una transcripció realista de la natura. Els dos corrents que apareixen en les illustracíons d'herbaris, el que segueix la tradició romànica i el que defineix el contacte directe de la realitat, es manifesten així mateix de forma paraHela tot al llarg de la seqüència protogòtica amb una certa preponderància del segon d'ells a mesura que-avança el segle. En el camp de la plàstica existeix encara una altra possibilitat de transcripció vegetal que es pot compaginar amb les altres dues: la simbòlica. Generalment, en els principis iconogràfics de les religions, l'arbre ha estat un dels elements amb un contingut simbòlic més dens. De vegades, el simbolisme implícit en la figuració vegetal (cas del Lignum Vitae) no pressuposa a priori una transcripció totalment conceptual de la realitat; amb tot, de vegades el símbol s'imposa del tot a la consideració naturalista[…]. (Joan Sureda, de «La natura»).