La pintura romànica a Catalunya

Madrid: Alianza Forma.1981

Per a Marsili Ficini, la història és necessària «no solament per a fer agradable la vida, sinó també per a dotar-la d'una significació moral. Allò que en si mateix és mortal esdevé immortal a través de la història; allò que era absent es fa present; i el que és vell rejoveneix...». Els arguments de l'humanista toscà, indici d'una època en la qual hom creia que Aquíl-Ies devia la seva existència a Homer, il-Iustren el fet que la història, en innombrables ocasions, més que un instrument d'anàlisi o d'investigació de la realitat pretèrita o present, ha estat una manera de reconstruir el passat i no pas només en el sentit de construir novament, sinó en el de construir alguna cosa nova. En el camp de la història de l'art, aquesta reconstrucció és feta de manera, si voleu, més conflictiva, puix que no és possible la història si han desaparegut els objectes i les obres que configuren la realitat. Certament, podem ésser deutors d'una revolució o d'aquests o d'aquells desenvolupaments socials i polítics; però aquests aconteixements no tenen un lloc real en les nostres coordenades d'espai i de temps; l'art com a fenomen, i l'obra d'art com a concreció, per contra, per a poder ésser objectes d'una anàlisi historiogràfica, cal que existeixin de manera sincrònica a nosaltres. La història no pot pas fer en aquest cas que l'absència es converteixi en presència ni que allò que és vell rejoveneixi. Així, doncs, en acostar-nos al món de la pintura romànica i, més concretament, a la pintura romànica realitzada a les terres catalanes, el primer que cal tenir present és que ens enfrontem a una mostra objectual, probablement no pas significativa de la producció de l'época, producció que, d'altra banda, tampoc no és recognoscible per cap altra mena de documentació. Pel que fa a l'àmbit català, podem constatar que en treballs han arribat a l'actualitat poc més de mig centenar de conjunts murals significatius i una quantitat similar de taules en un cens arquitectònic extraordinàriament més ric. I encara cal considerar que aquesta mostra pictòrica és molt més abundant que la dels altres regnes hispànics cristians. Deixant de banda, naturalment, l'acció del agents físics, han estat la història [.…].(Joan Sureda, de «Pintura i esdevenir històric»)