Barcelona: Lunwerg. 1997,
Hi ha pocs períodes històrics que hagin assistit a una florida artística tan brillant com la de l'època romànica que hem estudiat fins aquí. Des del començament del segle XI fins a la fi del XII es va ordenar i reconstruir l'Europa que la caiguda de l'Imperi Romà havia esmicolat. Encara avui, molts nuclis de població, viles , pobles i llogarets rurals deuen la seva existència i el seu caràcter a aquella gent que aixecaren castells, bastiren muralles i torres, que construïren des de l'ermita més modesta a les esglésies abacials més majestuoses que l'occident cristià havia vist fins aleshores, que pintaren i esculpiren Déu i els sants per a l'eternitat, de la mateixa manera que havia de ser etern el seu temps. Però el fil que unia, amb voluntat d'immutable permanència, l'alfa i l'omega va començar aviat a afeblir-se. Ni tan sols les pedres romàniques, carreus de la casa de Déu a la Terra, van resistir la piqueta que va forjar el pensament gòtic. Allò que havia de ser etern esdevingué passatger, i la vida, sense abandonar els camins insondables de la transcendència, va començar a fluir per les senderes de l'immanent. Amb la vida , les arts també van experimentar un canvi profund i continuat al llarg dels tres últims segles medievals --els del gòtic-, per bé que aquest canvi no es manifestà de manera paral-Iela en els distints camps de la creació artística ni mai no va suposar tancar bruscament un capítol de la història i obrir-ne un altre. Els estils, manifestació de les diferents maneres d'entendre allò que és immediat i allò que és transcendent, no se succeeixen els uns als altres com els atletes en una cursa de relleus, apartant-se de la pista quan ja han cobert el seu tram. L'art gòtic va néixer en plena època romànica, i el romànic continuà sent expressió d'un món, d'un cert món, quan les agulles dretes de les catedrals ogivals s'alçaven amb la pretensió d'abastar el blau de la primera de les esferes celestes. L'art que els humanistes italians del segle XVI anomenaren despectivament «gòtic» sorgí, doncs, com qualsevol altre, del decurs de la història; del degoteig pertinaç d'un pensament que començà a erosionar lentament els valors dominants -tot i que al principi només era el vernís que els cobria i protegia de les tensions internes- en l'occident cristià des de la fi del primer mil -lenni. Va sorgir, també, del flux a vegades inapreciable però quasi sempre imparable de les mateixes formes i tècniques artístiques […] ( Joan Sureda, de «Conquistar la Història»).