Un cert Jaume Huguet. El Capvespre d´un somni

Barcelona: Lunwerg.1994.

Segurament Huguet va pensar en Nàpols, però mai no va arribar a Nàpols o, almenys, la seva pintura no reflecteix amb claredat aquesta possible estada. Més que el ressò de l'art meridional, el que denota l'Huguet que comença a treballar a Barcelona cap al 1453-1454 és un bon coneixement de l'art septentrional i, sobretot, del del Piamont; en definitiva, de l'art frontera entre l'italià i el germano-flamenc. I tal com indica A. Griseri, el fil conductor de mons artístics que travessa Suïssa, la Borgonya, la Savoia, el Piamont, Provença -Avinyó- i Catalunya té arrels antigues i profundes. Sense anar més lluny, al principi del segle xv, un dels grans artistes que filen aquesta relació és Lluís Borrassà i uns anys després ho serà Bernat Martorell, que prolonga el camí fins a terres sicilianes. Cap document -ens referim a documents de pergamí o de paper i no a documents de fusta- ens parla ni directament ni indirecta d'un possible viatge de Jaume Huguet a través de la ruta que acabem d'assenyalar, ni tan sols en part. Solament l'art que Huguet aboca en les seves obres i en les que se li atribueixen fa pensar en aquest viatge, que va convertir Huguet en un unicum del panorama artístic peninsular a la segona meitat del segle xv. No és el moment d'avançar detingudament per aquest itinerari imaginari de Jaume Huguet -ho farem alguna altra vegada-, però, encara que sigui molt breument, assenyalarem les fites que hipotèticament el podien haver format i que van ajudar que la seva pintura s'allunyés de la que havia après de Martorell i Dalmau. Per desentranyar veritablement aquesta qüestió, prèviament hauríem de tenir en compte dues coses, sens dubte, interrelacionades. La primera, aliena a Jaume Huguet, consistiria a solucionar un dels grans problemes, encara relativament pendents, de l'art piamontès […]. ( Joan Sureda de « Jaume Huguet i la història d'un viatge que potser mai no va existir, però que va haver d'existir»)