L’art gòtic a Catalunya. Pintura III. Barcelona: Enciclopèdia Catalana. 2006.(Joan Sureda coordinador volumen y coautor). págs. 48-50.
El 26 de febrer de 1443 Alfons IV entrà triomfant a Nàpols, la somiada ciutat estesa entre el peu del Vesuvi i la Mediterrània. Fins aleshores cap rei de Catalunya no havia emprat amb tant talent els recursos a l'erudició, els valors al-lusius de les imatges i l'autoritat de l'antiguitat per crear-se una aurèola de poder la fulgència de la qual enfosquís qualsevol reticència sobre la seva legitimitat i la seva condició de principe nuovo[…]. Res no havia d'envejar el trionfo napolità del Magnífic -que molts cronistes descriviren amb esbalaïment i admiració- als de les sis visions que gairebé cent anys abans Petrarca havia convertit en símbols dels estadis de la vida humana: els triunfi successius de l'Amor, la Pudicícia, la Mort, la Fama, el Temps i l'Eternitat. Per a rebre el nou príncep, el llenç de la muralla de la Nàpols corresponent a la plaça del Mercat s'enderrocà i per allí va travessar el carro triomfal, metàfora visual de la melangia humanística pel món clàssic i pel reconeixement del valor social i polític de l'evocació dell'antico tan preuats pel Magnànim. Un cop creuat el mur, el carro -on anava el rei, cenyit el front per una corona de or massís, assegut en una cadira coberta de vellut carmesí recamada d'or, i envoltat per coixins de brocat sobre els quals descansaven les corones votives d'Aragó, Sicília,València, Mallorca, Sardenya i Còrsega- passà sota un gran arc triomfal aixecat per a l'ocasió. Tot seguit fou rebut per l'arquebisbe de Nàpols acompanyat de la clerecia, que portava les relíquies dels sants protectors de la ciutat. Al clergat el seguiren deu joves enviats de Florència muntats en cavalls guarnits de campanetes i cascavells que obrien pas a un altre carro, a la cimera del qual seia la Fortuna i les altres sis virtuts que havien d'embellir la figura del nou príncep. Les acompanyava la Justícia com a reina i senyora de totes elles i un emperador que, muntat en un carro superb i poderós, amonestava i requeria Alfons en llengua vulgar per tal que sempre guardés els honors de les virtuts sense les quals no es podia gaudir d´una glòria ferma i veritable […]. ( Joan Sureda, de «Lluís Dalmau i l’anhelat retorn a Catalunya d’Alfons el Magnànim» )