Sureda, J.;Alcoy, R.;Benito iMonclús, O.;Berg-Sobré, J.;Buttà, L.;Company, X.;Cuyas, M.M.;Freixas, P.;Laborda, A.;Lacarra, M.C.;Liaño, E.;March, E.;Mata, S.;Mirambell, M.;Molina, J.; Planas, J.;Puig, I.;Ruiz i Quesada, F.;Santucci, P.;Grazia Scano, M.
Darreres manifestacions: «Presentació», págs. 12-15; «La pintura del gòtic tardà i la seva invenció», págs. 17-45; «Lluís Dalmau i l’anhelat retorn a Catalunya d’Alfons el Magnànim», págs. 48-50; «Jaume Huguet i l’eixir de la dignitat humana», págs. 88-91; «La pintura en l’edat de l’angoixa», págs. 152-155; «Abans i després de la Guerra civil», págs. 202-205; «La pintura, instrument i mirall de la història», págs. 224-226; «Esperit d’època i tradició», págs. 258-260; «La desraó de l’expressió davant la raó de la representació», págs. 282-284. .................................................................................................................................................................. La pintura del gòtic tardà i la seva invenció Catalunya va entrar en el segle XV sota el regnat de Martí l'Humà (1396-1410), home de salut feble, més obsorbit per les qüestions de l'Església - fou el més ferm defensor de Benet III, el papa Luna- que per la res publica, de la que practicament tant sols li va preocupar la defensa de les posesions catalanes a Sardenya. El seu regnat es podria considerar històricament dessaborit, a pesar d'algunes accions que l’ ennobleixen en tant que protector de les arts, si no fos perquè a la seva mort, esdevinguda després de la del seu fill Martí el jove a la campanya de Sardenya (1409), es va interrompre la línia d'herència del casal de Barcelona. En la causa successòria, els catalans apostaran pel comte d'Urgell, mentre que Aragó i València varen dipositar la seva confiança en l'infant castellà Ferran d’ Antequera. Després de no poques lluites i intrigues, aquest últim va ser proclamat rei a Casp (1412) pels vots dels compromisaris d'Aragó i València. A partir de llavors, Catalunya va començar a perdre presència, poder i , conseqüentment, centralitat en el conjunt dels territoris de la Corona, primer a favor d'Aragó i després en benefici de València. L’ època de Lluís Dalmau Tot i que en el seu curt regnat (1412-1416), Ferran d’ Antequera, entre altres qüestions identitaries, va assumir plenament la política mediterrània catalana, mai es va arribar a sentir segurament “senyor natural” de Catalunya, com potser tampoc va gaudir d’ aquest sentiment el seu fill, Alfons IV el Magnànim ( regnat: 1416-1458). Aquest, després de molts anys de guerra i dispendis, va convertir Nàpols en el cor d'un imperi que abastava des d'Aragó fins als Balcans, un imperi descompensat en l’ estimació del rei pels diferents territoris. El Magnànim, com mai havia fet abans cap sobirà amb poder sobre Catalunya i com mai desprès tampoc farà, va convertir la cort napolitana en un lloc on no només s'exercia el poder sinó que es legitimava i escenificava la seva magnificencia, especialment a través del mecenatge en allò que tenia a veure amb la cura de les ànimes i la dels cossos, però, sobretot, amb les arts: el pensament, la història, la poesia la música, l'arquitectura, la pintura, l'escultura, la miniatura. A partir de 1442, a Nàpols, Alfons, mès princep del Renaixement italià que rei dels catalans, es va envoltar d'humanistes com Lorenzo Valla, Gasparino Barzizza, Bartolommeo Facio, Leonardo Bruni, Geronimo Guarino i el Panormita, i per la adequació de la fortalesa medieval del Castelnuovo en residencia reial i en imatge d’ un poder que el qui l’ ostentava volia parangonar amb el dels cèsars de la Antiguitat, hi anaren a treballar escultors de l'escola de Donatello, com Andrea dell' Aquila i Antonio di Chelino, romans com Isaia de Pisa i Paolo Romano, llombards como Pietro di Martino da Milano, arquitectes i escultors mallorquins i catalans com Guillem Sagrera i Pere Johan, i també ho van fer-ho pintors com el valencià Jacomart. Això era el que succeia a Nàpols a mitjans del segle XV, però en el territoris catalans, la cosa era ben diferent. En relació a la centúria anterior potser el més significatiu és que, paradoxalment, es van mitigar les relacions del català amb l'humanisme i les manifestacions protorrenacentistas italianes que Catalunya havia viscut primerencament a la fi del segle XIV i que es fan paleses amb escribans i escriptors com Pere de Pont i Bernat Metge. Però aquesta vivència de l’ humanisme, a pesar que en la primera meitat del segle XV no falten traduccions catalanes de Dante, Boccaccio i de Petrarca i ni de clàssics llatins, es va adormissar fins a la segona meitat de segle en la qual espurnejen figures literàries com Jeroni Pau i Pere Miquel Carbonell i de Soler, així com mecenes com l’ ardiaca Lluís Desplà. En el camp estricte de les arts, al llarg de la primera meitat del segle XV, a Catalunya s’ arrela una cultura artística que, d'una part, idealitza la realitat i, de l’ altra, l’ escodrinya, preocupant-se per la naturalesa, per la figura humana i pel quotidià, però no amb la voluntat d'arribar a la veritat, negociada per la visió i el raonament, pretesa i desenvolupada pels artífexs toscans coetànis, sinó de crear una veritat visual embolcallada per un vel d'intensa i subtil emotivitat no exempt d'un cert impudor social. És l’ art que practicava amb bon ofici i delicadesa, en ple regnat d’ Alfons el Magnànim, Bernat Martorell i que s’ estingui amb la mort d’ aquest ( 1452) quan el seu taller, en el qual potser va col·laborar el jove Jaume Huguet, va ser continuat pel valencià Miquel Nadal i amb posterioritat per l'aragonès Pere Garcia de Benavarri. Al mateix temps que es desarrolla aquest gust per la subtilesa i lirisme de les formes i la dolça expressió del sentiments, peró també quan cal d’ un realisme certament eloqüent, en la tercera dècada de segle XV, en terres catalanes es comença a difondre la manera flamenca. A diferència del que va ocórrer a Itàlia, en sentit estricte en la Toscana, on el retorn a l'Antiguitat, l'especulació i la teorització van crear un art -el qual va de Masaccio a Leonardo da Vinci, passant per Donatello i Piero della Francesca entre molt altres- que pretenia sistematizar la visió i posar en el centre de l'Univers mesurable al ser humà, en els Paises Baixos, l'empirisme va convertir els ülls del pintor en notaris de l'existència i presència dels individus, els espais i les coses. Sense apartar-se per complet de la tradició medieval, els pintors flamencs, encapçalats per Jan van Eyck i Roger van der Weyden, van impulsar una manera de fer en la qual els sentits són més fiables que la raó i el gaudir per les coses materials és més desitjable que la transcendència de l’ esperit. Una manera, la flamenca, en la qual resulta més atractiu, doncs, no només representar allò que no es veu – funció de bona part de l’ art medieval- sinó conquerir i objectivar alló que és aparentment anecdòtic de la quotidianitat. Fonamentalment a través de les rutes comercials, de les migracions d’ artistes i obres i àdhuc de mecenes, aquesta manera de pintar, es va estendre ràpidament i va ser apreciada i pressa com a model en moltes regions europees – Provença fou una de les primeres i principals- i fins i tot en la pròpia Itàlia. A Catalunya, la presència primerenca, i la conseqüent influència, de la pintura flamenca no pot considerar-se només fruit del moviment comercial i d'individus que existia entre un lloc i altre, moviment que certament vehiculava objectes i fomentava gustos, sinó de la clara inclinació, les causes de la qual no acabem de conèixer amb certesa, per aquest tipus d'art d'Alfons el Magnánim. La qual cosa que entre d’ altres dades queda confirmada pel fet que el rei posseís obres de Jan van Eyck en la seva col·lecció, i que en 1431 enviés al seu pintor de càmera, el valencià Lluís Dalmau, a Bruixes. Dalmau va partir cap a terres nòrdiques amb una borsa de viatge potser per a adquirir tapissos amb destinació a les residències reals, potser per a aprendre la tècnica, més que la manera, dels mestres que estaven treballant llavors i , entre ells, no hi ha dubte que un dels més capaços era Jan van Eyck. Però fos quina fos la raó última d'aquest viatge de Dalmau a Flandes, la veritat és que un jove i destacat pintor- de la generació de Roger van der Weyden i de Masaccio, no cal oblidar - format segurament a la manera d'artistes valencians com Peris, Sarrià, Mateu, etc. va aprofundir en l'art nòrdic, superant d'una banda els tradicionals models directes italians que havien predominat al llarg del segle en els territoris de la Corona i, per altre, persistint en els cànons evolucionats que tenen el seu origen en la cort de Borgonya. Amb una diferència fonamental , però, pel que fa als pintors que es van moure en els àmbits de difusió dels incials models cortesans germinats a Borgonya com va fer Bernat Martorell. Aquests pintors, en les seves obres, expresaven la manifestació local d’ un certa manera o esperit d'època de concebre i representar la realitat, Lluís Dalmau no; almenys pel que fa al Retaule de la Mare de Deu que duu a terme per encarreg dels consellers de Barcelona, tradueix directament, sense el necessarí coixi cultural, l'obra de Jan Van Eyck, L’ època de Jaume Huguet La lluentor assolida per la cort napolitana d’ Alfons el Magnanim en el dacurs de pocs però intensos anys: 1442-1458 i que, a part d’ aquesta presencia concreta de la cultura visual nórdica de traducció, poc ressó va tenir en l’ ambit artístic català, va aguditzar, si més no , els greus problemes que arrastraven els territoris de la Corona desde principis de segle, i principalment Catalunya que habia estat significativament abandonada, preterida i àdhuc menyspreada pel rei Trastamara i la seva cort. La situació es va fer critica fins al punt que la mort d’ Alfons el Magnànim el 1458 va deixar els seus estats en una situació extraordinariament feble i inestable. Catalunya no va acceptar la presència del nou rei, Joan II, germà del Magnánim, tot i desitjant ferventment que el seu fill Carles, es convertís en lloctinet perpetu que allunyés de terres catalanes a Joan II i el record del propi Magnànim. L'entusiasme que va despertar l'arribada a Barcelona de Carles, princep de Viana (1460) va durar, no obstant, poc; el setembre de 1461 el princip moria en estranyes […] (Joan Sureda, de «La pintura del gòtic català i la seva invenció).